EL MEU DIARI

5 febrer de 1080

Avui he anat a Canterbury amb la meva familia i uns amics. Avui és l'aniversari de la Leyre i hem anat a celebrar-ho. Hem anat a donar una volta per Canterbury amb ella i els seus germans: l'Eloi i el Pau. Ens em trobat una esglesia enorme. Quan hi hem entrat hem vist una cosa que ens ha captat molt l'atenció: un tapís de la batalla de Hastings, el dia que vaig nèixer. El tapís és molt bonic, però per desgracia va ser un dia desastrós per la meva família. Els meus pares eren uns nobles anglo-saxons, però com els normands van guanyar ens van prendre totes les possessions. Des d'aquell moment hem avançat com hem pogut, però la vida segueix. Hi ha una cosa que no ens prendran mai: EL SOMRIURE.

20 abril 1080

Avui ha estat un dia molt divertit! He quedat amb la Leyre i els seus germans per fer una acampada. Hem anat a un descampat, ens hem assentat allà i hem començat a explicar-nos anècdotes. Han explicat coses molt interessants, però segueixo pensant que la meva es la millor: que el dia que vaig néixer vaig néixer va passar una llum estranya pel cel! Tothom pensava que era alguna cosa dolenta, una senyal del diable, senyal de que passaria alguna desgràcia. Vam perdre la batalla (alguna cosa dolenta) però vaig néxer jo (alguna cosa bastant bona). S'ha de prendre la vida amb alegria, sinó anem bé.

19 agost 1080

Quina calor, mare meva! Estem a mitjans d'agost i la temperatura és inaguantable... Si no haguéssim perdut la batalla ara estariem fresquets a casa, amb bon menjar... però NO! Van tenir que perdre els anglo-saxons. Ara vivim en una casa al mig del camp i fa una calor! I a part, l'olor tampoc es gaire agradable, els carrers, la casa, tot fa una mala olor... Espero que s'acabi ja la calor i l'estiu.

25 desembre 1080

Avui hem quedat amb la Leyre, el Pau i l'Eloi i hem anat a passejar pel camp. Tot anava molt bé, fins el moment de tornar cap a casa, perquè no sabíem quan tornar... Hem començat a donar voltes i voltes, però tot el paisatge es veia igual, i quan pensavam que no ens podia anar pitjor... s'ha posat a ploure! Hem començat a córrer fins que el Pau s'ha entrebancat amb la bossa que havia perdut. Això significava que era el camí per tornar a casa. Hem seguit aquell camí per tornar a casa. Hem seguit aquell camí i per fi hem arribat a Norwich. Els nostres pares ens estaven buscant preocupats i quan hem arribat ens han abraçat. Que bé haver arribat a casa!

29 de febrer de 1098

Ja sé que fa molt temps que no t'escric, però es que he estat molt ocupat, ja que no són gaire bons temps per aquí. Fa dos anys vaig anar a Caen. Quan vaig arribar, la gent estava preparant un pelegrinatge. Com no trobava feina, vaig estar un temps robant... No estic gaire orgullós del que vaig fer durant aquell temps, però la gent ha de sobreviure.

Fa bastants anys que estic casat, però la meva dona (que és la Leyre) està malalta molt sovint i em preocupa, és la persona més important de la meva vida i no la vull perdre...

7 de juny de 1098

Avui he anat a Constantinoble, la capital de l'Imperi. És bastant gran i té construccions molt boniques. Sé que mai en la meva vida aconseguiré fer una construcció com aquestes. He conegut a un home que estava més boig! Però que simpàtic que era el pobre ha, ha, ha. M'ha explicat que el nom de Constantinoble vé del nom del fundador: l'Emperador Constantí. Sé que sembla una evidència, però no m'hi havia fixat fins ara. Sóc taaaant intel·ligent (sarcasme).

19 de desembre de 1098

Avui he arribat a Jerusalem i fa un fred! A sobre, just quan he arribat s'ha posat a ploure a BOTS I BARRALS! Es veu que la sort no va a favor meu... Entre això i que la meva dona cada vegada està més malalta, no crec que visqui molt més. Però vull que Déu sapigui que si es mor ella em moriré jo, per així estar sempre juntament amb ella al cel. Me l'estimo moltíssim.

1 de març de 1100

Vézelay, PER FI :) Mira que he estat temps buscant aquesta ciutat, i m'he perdut tantes vegades que ja he perdut el compte. Bé, la qüestió és que he arribat a la ciutat que portava tant temps buscant i és més bonica del que m'imaginava. Marxo a fer un tomb i a disfrutar dels paisatges i dels edificis tant espectaculars que hi ha aquí.

27 de juliol de 1100

Ara he arribat a un petit lloc de França anomenat Toulouse. És poble bastant acollidor i idoni per donar una volta i relaxar-se, un lloc per oblidar-te de tots els problemes, de totes les desgràcies... Crec que hem quedare un temps aquí, i descansar. Gràcies a Déu queencara queden llocs així, sense guerra, plens de pau.

14 de juny de 1101

Això si que és un lloc com Déu mana. Ja he arribat a l'últim lloc on volia anar: Taüll. Vull anar a veure la seva catedral: La esgésia de Santa Maria de Taüll, perqué m'han dit que és xulíssima. Estic segura de que m'encantarà. Bé, aquesta també és l'última vegada que t'escriure, ja que no hem queden pàgines, així que, ADÉU:)